jueves, 10 de marzo de 2011

0 Emulant a Filípedes

Que si. Que ho he fet. Que ho he aconseguit. Que l'he acabat! Això pensava jo diumenge passat mentre notava les meves cames al límit, els cuàdriceps com pedres, els bessons estirats al límit i un dolor brutal al peu dret. Havia completat els 42.195 metres de la Marató de Barcelona en 4:30h. Però sobretot, havia superat uns 40Km de dolor creixent al peu.

Em vaig plantar al box de sortida, eren les 8:25 i en breu es donava la sortida. Com es habitual vam posar-nos a aplaudir i segons després ja arrencavem. Cinc minuts després del tret de sortida creuava l'arc i enfilava els primers metres. Una carrera multitudinària, més de 13.000 corredors que oferien una imatge impactant. Una autèntica serp multicolor, una passada.

Vorejant el Camp Nou (km4) ja notava una molèstia al peu dret, vaig pensar que era muscular i vaig abaixar una mica el ritme amb l'esperança de que el muscul s'escalfés i el dolor anés remitint. Però no va ser així, passava pel km10 en 52 minuts (que era el ritme esperat) i això em va animar a mantenir el ritme.

Portava bones cames, corria aprop del Pacemaker de 3:30h i pensava que fins al mur seria capaç de baixar de les 4h amb facilitat. Vaig arribar a la mitja en 1:52h, així doncs, un bon ritme. Però aquí es va acabar la part bona de la Marató i va començar el patiment.

Els següents km van ser durissims, molt mentals. El meu cos ja no tenia massa reserves i tot i la hidratació i la ingesta de gels em notava buit. Aixi vaig anar tirant durant 5 o 6 km més pero arribant al 34 el dolor era insoportable i el Reflex no feia cap efecte. En aquesta situació vaig decidir caminar, al final no anava tant més a poc a poc que quan corria així que no semblava una tonteria.

Aquests darrers vuit van ser ca-co i vaig perdre moltissim temps però en aquella situació no abandonar ja era un èxit, i arribar al final com fos era l'únic que importava. I vaig arribar, i tant que ho vaig fer. I més content que adolorit.

Avui és dijous, porto cuatre dies coix, amb el peu inflat, però molt orgullós. Al final és veritat allò que diuen: El dolor és temporal però l'orgull és per sempre!

viernes, 21 de enero de 2011

0 Don Tappscot: "Esto no es una crisis, es un cambio histórico"


Esto no es sólo una crisis económica, estamos ante unmomento de cambio histórico: la era industrial y todas sus instituciones se han quedado sin energía.

¿No salva nada?

Periódicos, universidades, corporaciones, gobiernos, educación, sistemas de salud, red de energías..., todo está basado en modelos de la era industrial, y están fallando.

Ha habido otras crisis.

Igual que la imprenta de Gutenberg permitió evolucionar de un modelo agrario a la era industrial con todos sus cambios sociales y de gobierno, internet nos lleva de la era industrial a la digital.

Y todas nuestras instituciones están todavía en el modelo industrial...

Sí, en las universidades se da la educación industrializada: una clase magistral de uno a muchos; como en los medios de comunicación, la producción y distribución masiva, los servicios de salud y la democracia, una élite de políticos y una masa que los elige.

¿Cuál es el nuevo modelo?

Hay cinco principios para construirlo. El primero es la colaboración, modelo opuesto a la jerarquía. Ahora la colaboración se puede dar en una escala astronómica: millones de personas han creado una enciclopedia.

¿Es extrapolable?

Linux, el sistema operativo gratuito, ha sido creado por cientos de miles de colaboradores. La tercera parte de las motocicletas que se fabrican en el mundo son el resultado de cientos de pequeñas compañías que se encuentran para colaborar.

Segundo principio.

Apertura y transparencia.

Eso va en contra de las maneras de hacer de los gobiernos del mundo.

Sí, pero la luz es un buen desinfectante. Todo el mundo está preocupado por Wikileaks, que es sólo la punta del iceberg. Hay muchas cosas feas dentro de los gobiernos y las corporaciones, y cuando salen a la luz evolucionan para mejor.

Tercero.

Interdependencia, los negocios no pueden triunfar en un mundo que está fallando. Si España no pagara su deuda soberana, el euro en su conjunto se hundiría y llevaría al mundo entero a la depresión.

Cuarto.

Compartir la propiedad intelectual, que ya no es necesaria. The Guardian ha liberado todas sus ediciones pasadas, IBM entregó 400 millones de dólares en software a Linux, que se encarga de desarrollarlo con voluntarios y de paso IBM aprovecha para desarrollar un negocio multimillonario de hardware ligado a este nuevo software. Compartir es crear riqueza.

Cinco.

La integridad. Las instituciones del mundo en el que vivimos no han sido construidas sobre la integridad.

Ya.

La falta de integridad de los banqueros casi destrozó el modelo capitalista en su totalidad. El resultado de la falta de honradez de los banqueros de Nueva York es un 40% de desempleo juvenil en España.

El modelo capitalista está basado en la ley del más fuerte y el más listo.

Ese es el capitalismo de la era industrial y no volverá. Muchas corporaciones se están viendo obligadas a la transparencia y están mejorado gracias a ella.

¿Cuáles son los ejes del cambio?

La comunicación global: internet; las nuevas generaciones, que son nativos digitales; la revolución social, a través de las redes sociales, y los emprendedores.

Las empresas ¿también cambian?

Hasta ahora el talento estaba dentro de las instituciones. Procter & Gamble tiene 700 químicos contratados, pero el 50% de sus innovaciones viene de comunidades de internautas. Las empresas están dejando de seguir modelos piramidales.

Hablemos de gobiernos.

Todos están en crisis. El Gobierno español, por ejemplo, les sale a los españoles carísimo, y no digamos la sanidad.

¿Alternativas?

Yo como gobierno tengo muchísima información y voy a publicar datos brutos. Por ejemplo, estadísticas de crímenes, emisiones de gas en las casas, actividades de emprendedores y otras muchas categorías.

Bien.

Proveyendo toda la información tienes a ciudadanos y empresas que pueden organizarse para crear valor público. Me reuní con el alcalde de Melbourne porque tenían un problema de accidentes de bicicleta. Simplemente le propuse que publicara en internet todos los datos que tuviera sobre ese tipo de accidentes.

¿Y?

En 24 horas alguien creó una página web con el mapa de los lugares con más riesgo de accidente; y a esta le siguieron muchas otras. En una semana estaban salvando vidas con un coste cero para el gobierno.

La idea es un gobierno plataforma.

Sí, que libera información permitiendo al mundo organizarse autónomamente para crear valor público con la iniciativa del ciudadano. Hay que revisar la democracia.

Sí, pobre.

El voto de los jóvenes está bajando en todo el mundo y no es un tema de falta de valores, es el momento de la historia en que el voluntariado de los jóvenes es más alto. Quieren participar y ellos son el futuro.


Ima Sanchís, La Vanguardia 21/01/2011

jueves, 18 de noviembre de 2010

0 Step 4: 42.195

No es un numero de Loteria de Nadal, no, bàsicament perquè no hi jugo mai. Son els metres que separen la sortida de la meta.

La llegenda explica l'història de Filípedes, un soldat greg que va ser enviat des de Marathón fins a Athenas per a comunicar la noticia de que havien vençut la batalla de Marathón al 490 aC. Els seus rivals perses havien jurat que si guanyaven la batalla aniríen a Atenes, arrassaríen la ciutat, violaríen les dones i en mataríen els fills. Les dones i els soldats havien decidit que en cas de perdre la batalla, seríen elles mateixes qui matarien els seus fills i despres es suicidaríen. Per això, tant bon punt la batalla es va poder considerar guanayada, el General atenenc va enviar Filípedes a avisar els habitants de la ciutat.

El jove guerrer va recòrrer els aproximadament 40km que separaven el camp de batalla i la ciutat i quan va arribar, desfallit només va poder dir una paraula abans de morir, Niké (victòria).

La distància oficial de 42.195 metres es va donar per primer cop als JJOO de Londres al 1908 perquè l'arribada es produís davant la Reina d'Anglaterra, present a l'estadi. A partir d'aleshores es va oficialitzar la distància, i fins avui. Haile Gebreselassie (Kenia) és l'actual recordman mundial amb un temps de 2:03:59 aconseguit a Berlín l'any 2008, tot i que la prova sol estar dominada pels atletes keniatas. L'anglesa Paula Radcliffe amb un temps de 2:15:25 ostenta la millor marca en dones a l'actualitat.

El meu objectiu es el Marató de Barcelona el 6 de Març del 2011. La darrera setmana de Novembre començaré els entrenaments, podreu seguir-los al meu twitter: @AdamDiDa

sábado, 23 de octubre de 2010

0 Step 3: Finisher!

Barcelona, 17 d'Octubre de 2010, 12:00h. Acabo de creuar la meta, els meus cuàdriceps i bessons estan al màxim, la respiració entretallada, xivarri al meu voltant i una medalla que m'acaricia el coll. Ja està fet, ja sóc finisher d'un triatló olímpic. I semblava impossible.

La setmana previa va ser molt tensa, fins dijous no vaig aconseguir una bicicleta de carretera per a competir, el diumenge anterior havia aconseguit el neoprè, així que 48 hores abans ja tenia tot el material necessari per a la prova. I em podia relaxar.

El diumenge començava aviat, a les 6:45h sonava el despertador, tocava esmorzar i baixar cap a boxes per a començar a escalfar i veure la sortida de la categoria "elite" (Javier Gomez Noya, Marcel Zamora, Mario Mola, etc.). Ràpidament posar-se el neoprè, assegurar-se de que tot el material estava preparat i cap a la platja.

9:10h. Sortida de la onada 2, dorsal 1001. Els 1.500m de natació van ser desesperants. 500 triatletes a l'aigua, cops, patades, pero un gran fair play per part de tots. Vaig entrar tard perquè pensava que seria dels últims al sector d'aigua però a poc a poc vaig anar guanyant posicions, fins i tot adelantant corredors que havien sortit 10 minuts abans i vaig acabar amb uns bons 37 minuts. Vaig sortir volant per a fer la T1, molt ràpida (2:22) i sortir a fer els 33Km de bicicleta.

Aquí va començar el calvari. La bici que m'havien deixat m'anava petita, no podia fer la pedalada sencera i això em va restar velocitat i em va obligar a fer un esforç superior a la majoría. Tanmateix la pastilla de fré del davant anava fregant la llanta i això suposava un nou impediment per avançar. Em van adelantar milers d'atletes, o aquesta era la meva sensació. El temps final va ser de 1:11h.

Volia abandonar la bici quan abans millor, per això vaig fer una altra transició per sota dels tres minuts, i desseguida a còrrer. Em va tocar pagar la factura del sobreesforç pedalant i els tres primers kilòmetres s'em van fer eterns. Vaig començar amb un ritme pròpi de qualsevol avi, intentant agafar el tou muscular. A partir del kilòmetre 4 van millorar les sensacions i vaig començar a còrrer al meu ritme. El temps final dels 10km van ser 57 minuts, molt per sobre del meu temps real.

El temps final va ser de 2:51:01. Vaig acabar content pel fet d'haver descobert la distància amb més o menys bones sensacions, però amb la idea de que el meu temps real està força per sota del que marcava el pulsòmetre.

Ara comença l'epoca de duatlons així que treballaré força la T2, la cursa i sobretot, la bicicleta. Intentaré anar com a mínim un cop per setmana a la piscina, que al final resultarà ser el meu millor lloc...

domingo, 15 de agosto de 2010

0 Step 2: Primeres proves

Feia massa que no escrivia, m'he parat a llegir algun dels darrers post i realment hi ha moltes coses que han canviat des d'aleshores. En primer lloc ja no visc a Figueres, he tornat a casa i per tant he fixat la meva residència (fins a l'Octubre) a Portbou.

En segon lloc no es celebrarà la triatló d'Empuriabrava i per tant he hagut de buscar una alternativa, es diu http://www.garminbarcelonatriathlon.com/. En principi la idea es fer la modalitat sprint, bàsicament per a les meves limitacions en quan a experiència en transicions i en proves de resistència. Prefereixo no arriscar-me a fer l'olímpica (tot i que crec que per capacitats físiques podria acabar-la). He decidit que la distància curta em permetrà gaudir de la prova i això, en un debut, es bàsic.

D'altra banda us he de dir que he participat en dues proves populars amb resultats i sensacions agradables. La primera va ser la cursa popular del meu poble. 5,5 km en 22:26, acabant segon d'entre els participants locals i guanyant, amb més d'un minut d'avantatge, al meu germà (que era el meu únic rival).

Vaig començar una mica per sota del meu ritme, no volia arribar fos al final i vaig preferir anar de menys a més. Això em va permetre aguantar la referència visual del meu germà, que va sortir massa fort i va acabar desinflant-se al darrer quilòmetre i mig. Així, a l'equador de la carrera vaig decidir incrementar el ritme i això em va portar a adelantar corredors fins a arribar al meu germà, vaig parlar una mica i vaig tornar a canviar el ritme. El meu sprint final va ser fantàstic, em vaig sentir molt ràpid i vaig robar 5 o 6 posicions extra.

Avui he participat en la travessa de Roses. La prova eren 1.400m de natació des del port pesquer fins a la Riera Ginjolers. En total uns 200 nedadors i jo he acabat el 110, amb un temps de 26:20, a 8 minuts del primer classificat i amb unes sensacions fantàstiques! Sobretot tenint en compte que vaig sortir la nit abans i que nomès havia dormit 4 hores.

Tot això em comença a despertar l'esperit competitiu, vull més i els reptes han de ser cada cop més difícils per a seguir avançant. Ja us anire explicant...

domingo, 13 de junio de 2010

0 Full-time

Per fi tinc una mica de temps per escriure (i conexió, es clar). Bé, finalment no vaig poder competir a la Duatló de Viladrau perqué em vaig lesionar el cap de setmana anterior, una elongació al cuadriceps em molestava en la carrera i vaig decidir que no valia la pena anar a patir ni arriscar-me a agravar la dolència.

El que si he fet (i ja tocava) es apuntar-me al gimnàs. A Torremirona (Navata), probablement el millor gimnàs de l'Empordà (on fan la pretemporada equips d'èlit com el Villareal). Ara disposo de circuits per a còrrer envoltat de natura, màquines per a enternar el tren superior, bases inestables per a treballar la propiocepció i dues piscines de 25 metres per a treballar la fase de natació (que es la més dura, sens dubte).

Vaig fer un xequeig mèdic i el metge no va trobar cap problema per a practicar qualsevol esport, inclús em fa felicitar per alguns dels meus registes en les proves físiques. Ara em faltarà passar per la nutricionista i treballar amb un entrenador personal per a dissenyar una rutina adequada al meu nivell d'entrenament, als meus objectius i sobretot a les possibilitats d'entrenar que tinc (que tampoc es excesiva).

Per acabar alguna dada per a posar-nos en situació: Alçada: 181 cm., Pes: 68,8 kg., IMC: 18%.

En un altre ordre de coses, ja he acabat les classes, ara probablement faci algún curs d'estiu de la UdG (hi ha en ment un de Neuromàrqueting), pero sens dubte tindré una mica més de temps per a dedicar a altres activitats. De cara a l'any que ve ja veurem que faig, de moment tot segueix a l'aire.

sábado, 15 de mayo de 2010

0 Colapse?

Benvinguts a les dues setmanes més dures que m'esperen. I no em refereixo a que augmenti l'intensitat dels entrenaments sinó a que el meu temps es redueix fins al mínim. En primer lloc deixar clar que jo no renuncio mai a les meves hores de son, dormo cada dia entre 7 i 9 hores i des que ho faig que sempre m'he sentit bé, el meu cos funciona perfectament i el meu cap està a ple rendiment.

La resta de temps del meu dia l'ocupen bàsicament tres coses, la feina una mica més de 8h diàries, l'Universitat, de manera variable pero en aquesta època moltes estones i l'esport. A això cal afegir-ho els desplaçaments. Ara visc a Figueres aixi que només per anar a treballar i tornar perdo uns 30-40 minuts al dia, si vaig a Girona 1h o si el cap de setmana vaig a Portbou una hora més. Si feu la suma veureu que poc temps em queda "mort" al dia.

Aquesta setmana he començat els examens, durant aquest mes els faré tots i això suposa un gran esforç, molta dedicació i sacrificar el teu oci en pro d'un objectiu. El meu estat d'ànim puja i baixa com una muntanya russa però estic convençut de que a final de mes hauré aconseguit el que em proposo.

D'altra banda cal dir que aquesta setmana formalitzaré l'inscripció per a la Duatló de Viladrau del 30 de Maig, ja només em quedarà un èxamen i podré dedicar més temps a entrenar ja que aquesta setmana passada només he sortit dos dies a còrrer i no podré sortir amb la bici fins al cap de setmana que ve que intentaré apertar fort.

Aviam com arribo de sensacions a final de mes, si no he arribat al colapse mental estic segur que faré un paper digne. Deixo una cançó que em motiva molt.